Validesa dels reglaments federatius sancionadors

TOP SENTENCE: STS de 8 de novembre de 2010, (R 4943/2009) sobrer legalitat en matèria sancionadora a l’àmbit de les federacions esportives. Validesa dels reglaments federatius sancionadors encara que no siguin objecte de publicació oficial.

Un caçador federat participa en una competició oficial fent un seguit de trampes que li generen l’obertura d’expedient disciplinari i, com a conseqüència, unes sancions en via federativa que són recorregudes judicialment fins arribar al TS que resol en contra de l’esportista federat.

L’objecte de recórrer judicialment és deixar sense efectes la sanció en base a arguments sobre la forma entre els qual es destaca la pretensió d’inaplicabilitat del reglament federatiu sancionador per manca d’ajustament al principi de legalitat en matèria sancionadora previst a l’article 25.1 de la Constitució espanyola. El TSJM accepta l’argument i dicta sentència favorable el 30 de juny de 2009 favorable. L’Administració de l’Estat interposa recurs davant el TS el qual, finalment, revoca l’anterior.

S’ha de destacar, com recorda el TS, que ja el TSJM no va acceptar la positura de què el règim disciplinari esportiu només es pot establir mitjançant els Estatuts federatius a publicar i no en els reglaments perquè: “el règim disciplinari també es pot fixar en els reglaments perquè així es desprèn dels articles 73.1 i 75 de la Llei 10/1990, de 15 d’octubre, de l’esport, i als articles 2, 8, 20, 36 i concordants del Reial decret 1591/1992, de 23 de desembre”. També, va acceptar el TSJM que “la Llei 10/1990 només exigeix la publicació en el BOE dels Estatuts de les federacions esportives espanyoles i no la dels seus reglaments”. En canvi, el tribunal superior de justícia va apreciar que en l’àmbit disciplinari les federacions esportives esmentades actuen com agents col·laboradors de l’Administració de tal forma que “els reglaments disciplinaris són normes jurídiques i que en aquest règim prima lo públic sobre lo privat de tal forma que s’ha de respectar plenament el principi constitucional de legalitat sancionadora”; respecte que comporta complir amb “l’exigència de que la norma sancionadora estigui degudament publicada” i no acceptant a l’efecte la inscripció en el Registre d’Associacions perquè; “la inscripció registral no pot suplir la publicació en el Diari Oficial al comportar l’exercici de la potestat sancionadora un clar interès públic que afecta a l’ordre jurídic general”.

La sala del TS que coneix el recurs recorda una anterior sentència, en concret una de 12 de gener de 2000 (sanció de l’ICAC – Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes- a una societat mercantil) i recorda que el problema resideix en “determinar si la concreta forma de publicitat d’unes normes que integren el règim sancionador és coherent amb les exigències del principi de legalitat de les infraccions i sancions administratives atès el context en el qual s’apliquen” i, en concret, “si aquest principi de legalitat exigeix que les normes sancionadores es publiquin en el diari oficial sense que siguin vàlides altres formes de publicitat”.

El TS entra en matèria indicant que: “les federacions esportives no són associacions en les quals sigui obligatori inscriure’s, ni federar-se és necessari per a la pràctica de l’esport” i que: “s’inscriuen en les federacions els esportistes que vulguin participar en les competicions oficials, essent una decisió voluntària la d’integrar-s’hi i aquell que lliurament ho fa coneix i accepta les regles”. La relació entre esportistes i federació es qualificada de subjecció especial, per això les normes disciplinàries esportives no van dirigides a la generalitat dels ciutadans sinó que tenen “per destinataris a aquells que lliurament han decidit federar-se”. Per això, diu el TS: “és innecessària la publicació en un diari oficial d’aquest reglaments per tal que puguin ser aplicats vàlidament” i recorda la importància d’observar que es tracta de normes que, a més a més: “tenen com a origen les prescripcions legals i estatutàries”.

Sobre la col·laboració entre la Llei i el reglament en la tipificació de les infraccions administratives, el TS recorda el següent:

el principi de reserva de llei, a l’àmbit de les relacions d’especial subjecció – com és el cas-, perd part del seu fonament material, al ser les esmentades relacions expressives d’una capacitat d’autoordenació que es distingeix del ius puniendi genèric de l’Estat.

La garantia formal de llei es compleix a l’existir l’atribució legal de potestat sancionadora a la llei de l’esport i als seus reglaments amb tipificació mitjançant normes legals i reglamentàries.

La remissió de la llei i els seus reglaments de desenvolupament a les normes reglamentàries (federatives) és un supòsit de col·laboració que no implica excepció a la reserva de llei sinó una modalitat de llur exercici (veure STC 127/1990, de 5 de juliol , que imposa una sèrie de requisits que en el cas es compleixen: reenviament normatiu exprés, justificació fonamentat en el bé jurídic protegit per la norma legal -en el cas, l’adaptació singular de les diferents modalitats esportives, etc- i que reculli la pena i el nucli essencial de la protecció).

Que estem davant la vulneració de regles voluntàriament acceptades per qui lliurament va decidir federar-se i participar en la competició oficial assumint el conjunt de normes en joc. La finalitat de la tipicitat es compleix amb “el deure de coneixement de les normes que recau sobre aquells que lliurament i voluntàriament decideixen integrar-se en les federacions esportives; normes, una part de les quals són elaborades per elles mateixes”