Abusos sexuals de tècnic esportiu a menors esportistes. Responsabilitat subsidiària de la federació

Sentència 646/2019, de 20 de desembre, del Tribunal Suprem, sobre ratificació de condemna a un tècnic esportiu per assetjament sexual a menors

Objecte: recurs de cassació contra sentència 35/2019, de 18 de juny, del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Canàries (TSJ-Canàries) emesa en un procediment penal per delictes continuats d’assetjament sexual.

Fets: El condemnat era entrenador federat d’atletisme de prestigi professional que va ostentar càrrecs tècnic esportius en entitats esportives, entre aquestes a la Reial Federació Espanyola d’Atletisme (RFEA), que segon s’indica en sentència del Jutjat d’Instrucció 2 de Tenerife de la qual en porta causa la sentència analitzada: “animado del ilícito propósito de satisfacer su instinto sexual violentó para lograrlo tanto la libertad como la indemnidad sexual de (dos) menores de edad” Va aprofitar la seva condició per guanyar-se la confiança i l’estima dels menors, establint vincles especials i fent-los promeses esportives:” para abusar sexualmente de ambos de forma continuada”.

L’Audiència de instància el va condemnar com a responsable de dos delictes continuats d’assetjament sexual (article 181.1.3 i 4 CP) amb penes de presó e inhabilitació a més de la responsabilitat civil derivada. La RFEA resulta condemnada com a responsable civil subsidiària.

La sentència de l’Audiència va ser objecte de recurs d’apel·lació dant el TSJ-Canàries que el va desestimar cosa que va conduir al processat a interposar recurs de cassació al·legant diferents infraccions legals i constitucionals: vulneracions d’articles de la Llei d'Enjudiciament Criminal (LECr), indeguda admissió i valoració de testimonis, vulneració de la presumpció d’innocència e indeguda aplicació de preceptes penals).

Decisió: Desestimar el recurs.

Motivació: En primer lloc, s’al·lega una manca de motivació de diferents interlocutòries, en concret les que van acordar o prorrogar el secret de les actuacions, i en algun cas d’extemporaneïtat circumstàncies que el processat considera li van generar indefensió al no haver pogut nomenar perit intervinent en l’exploració del menor amb la conseqüència de considerar una nul·litat de ple dret d’aquestes resolucions tot i acceptar-se que això: “no determinaría la nulidad de todo el proceso sino la imposibilidad de valorar como prueba el resultado de las diligencias de investigación”.

A l’efecte, es recorda la sentència 613/2018, de 29 de novembre, de la pròpia sala on es va indicar que: “el secreto supone una excepción al principio general de defensa e intervención en el sumario de toda persona desde el traslado de la imputación cuando dicho conocimiento pueda perjudicar la investigación. Para acordar el secreto de las actuaciones debe por tanto llevarse a cabo un juicio de ponderación que justifique el sacrificio del derecho de defensa ante su colisión con otros intereses igualment dignos de protección, incluso más dignos de protección, como son los de la realización de la justicia e investigación de los delitos, finalidad de primer orden, en una sociedad democràtica”; i també la STS 291/2010, de 24 de març, on es va assenyalar que: “el instructor tiene un arma en sus manos para poder investigar a espaldas de las partes, que es la declaración del sumario como secreto conforme al artículo 302 de la LECr”. I, en aquest aspecte interpreta i confirma que el secret pot existir des del principi del procediment i pot incloure l’acte de notificació a l’imputat imposat per l’article 118 LECr. Per la qual cosa: “el secreto inicial de las actuacions no supone necesariamente una violación del artículo 118 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal”.

En relació amb l’extemporaneïtat, s’indica que: “ninguna indefensión ocasionó al recurrente, quien no exteriorizó desacuerdo alguno hasta el trámite de cuestiones previas, una vez iniciado el acto del juicio oral”, que la queixa de no haver `participat en la valoració psicològica del menor no deriva de les irregularitats denunciades” i que no s’ha fet ús de la via correcta per instar la nul·litat, la del recurs per causa de nul·litat contra la resolució que conté la infracció.

A més abundor, s’assenyala que el processat no va fer ús de les possibilitats de contradicció que el procediment li va oferir (interrogatori a l’acte del judici oral on van comparèixer els pèrits) i que les resolucions impugnades estan suficientment motivades a l’oferir explicació suficient sobre els motius de l’acord de secret de les actuacions.

Pel que fa a l’al·legació d’indeguda admissió de testimonis (altres víctimes) perquè: “no guardaban, a su juicio, relación alguna con el objeto material de la presente causa,ni podían dar razón de los hechos enjuiciados”, es considera que aquestes testificals, a banda de no haver estat rellevants per a la convicció de culpabilitat: “podían auxiliar al órgano jurisdiccional en la interpretación y valoración de los hechos y de las circunstancias en que estos tuvieron lugar. Con ello podían incidir sobre la credibilidad y fiabilidad de lasmanifestaciones de los dos únicos testigos directos de los hechos objeto de enjuiciamiento”. Això que s’anomena reforçament de la conclusió de la credibilitat dels testimonis prestats pels perjudicats. S’afegeix que aquests proves van ser proposades en base a l’article 659 LECr en el marc d’allò que s’ah deniominat “prova sobre prova” i que: “o tiene la finalidad de probar hechos favorables o desfavorables sino de verificar su existencia en el proceso”.

En relació amb la vulneració de la presumpció d’innocència, considera el processat que: “existe una patente falta de prueba de carácter concluyente y de sentido incriminatorio contra él” a la qual cosa es contesta indicant que hi ha un nou atac a la valoració de la prova practicada en la instànica: “sin efectuar alegación alguna que desvirtúe los razonamientos contenidos en la sentencia de apelación”. I, a l’efecte, sens perjudici de valorar la normativa interna, es recorda el considerant 22 de la Directiva UE/2016/343, de 9 de març, on s’indica que: “la carga de la prueba para determinar la culpabilidad de los sospechosos y acusados recae en la acusación, y toda duda debe beneficiar al sospechoso o acusado. Se vulneraría la presunción de inocencia si la carga de la prueba se trasladase de la acusación a la defensa”.

I, a més a més, recorda el TS la seva sentència 636/2015, de 21 d’octubre, on es va establir que el paper de l’òrgan de cassació: “no consiste en seleccionar cuál de las versiones sobre el hecho objeto del proceso resulta más atractiva, la que ofrece la defensa del recurrente o la que ha proclamado el Tribunal a quo. Tampoco podemos desplazar el razonamiento del órgano decisorio, sustituyéndolo por la hipótesis de exclusión formulada por el recurrente, siempre que, claro es, aquél resulte expresión de un proceso lógico y racional de valoración de la prueba”, com considera que succeeix en el cas.

Finalment, davant l’al.legació del processat que: “los dos denunciantes eran personas con capacidad de consentimiento sexual y que eran plenamente conscientes de las intenciones del acusado, que cuando rehusaron la realización de actos de naturaleza sexual no pasó nada y que, por ello, entiende que no existe esa supuesta superioridad manifiesta que habría coartado la libertad de los denunciantes”, considera el tribunal que el processat torna a discrepar de la prova portada a terme pel tribunal d’instància i es considera erroni haver seguit l’article 849.1 com el fonament de la infracció. No obstant això, s’esmenta la STS 512/2013, de 13 de juny, per aclarir que: “El abuso sexual con prevalimiento no exige la exteriorización de un comportamiento coactivo, pues es la propia situación de superioridad manifiesta por parte del agente y de inferioridad notòria de la víctima, la desproporción o asimetría entre las posiciones de ambos, la que determina por sí misma la presión coactiva que condiciona la libertad para decidir de la víctima, y es el conocimiento y aprovechamiento consciente por el agente de la situación de inferioridad de la víctima que restringe de modo relevante su capacidad de decidir libremente, lo que convierte su comportamiento en abusivo”.

En el cas, els denigrant actes portats a terme pel processat es van realitzar sense violència o intimidació, però: “valiéndose el acusado de un consentimiento viciado, que se derivaba de su situación de superioridad y ascendencia manifiesta que coartaba la libertad de los menores”.