Reclamació a gimnàs i inexistència d'assegurança

SAP (Pontevedra) 644/2016, de 13 de desembre, sobre reclamació de quantitat a un gimnàs i inexistència d’assegurança esportiva pels socis no federats d’un gimnàs.

Objecte: recurs d’apel·lació contra sentència desestimatòria del Jutjat de primera instància núm.3 de Vigo de 7 de juny de 2016 en matèria de reclamació de quantitat a un gimnàs.

Fets: Las reclamació té per objecte una petició d’indemnització per lesions patides com a conseqüència de la pràctica d’una activitat anomenada Krav Magà en les instal·lacions de la demandada.

La reclamació es fonamenta en que al subscriure’s com a soci del gimnàs: “se le indicó que se cubrían los posibles accidentes que se pudiesen producir al practicar la disciplina, por lo que no resultaba necesario federarse ni suscribir un seguro deportivo addicional” i els danys i perjudicis derivats d’haver tingut que tractar la lesió pels serveis públics de salut.

Es considera que en la sentència recorreguda hi ha error en l’apreciació de la prova.

Decisió: Desestimar el recurs

Motivació: No es discuteix la contractació pel recurrent de la classe de disciplina esportiva practicada ni que durant aquesta es va lesionar. Tampoc s’exerceix una acció de responsabilitat civil contractual: “por imputar de algún modo a culpa o negligencia de la demandada la causación del siniestro, por ejemplo debido a un defecto en las instalaciones, a fallo imputable al monitor que imparte las clases, etc, por lo que se reconoce por el recurrente que la lesión se produjo por un hecho fortuito en la práctica del deporte”.

S’observen la Llei 10/1990, de 15 d’octubre, estatal de l’esport, en c9oncret el seu article 59, apartats 1 i 2 i el Reial decret 849/1993, de 4 de juny, pel qual es determinen les prestacions mínimes de l’assegurança obligatòria esportiva i que abasta a “todos los deportistas federados que participen en competiciones oficiales de ámbito estatal”.

El recurrent reconeix que no estava federat (per tant que no disposava ni de llicència ni de certificat individual d’aquella assegurança esportiva) però mantén la tesi que quan es va inscriure al gimnàs li van oferir un tot inclòs amb assegurança inclosa cosa que nega la demandada que diu que disposen d’un a assegurança de responsabilitat civil que cobreix: “los supuestos de culpa, negligencia o deficiencias en las instalaciones que causen daños en personas o bienes de terceros”. Tanmateix, consta que l’instructor de la disciplina va informar a l’inici de les classes: “de las ventajas de federarse, especialmente para disponer de un seguro para cubrir las lesiones que se pudiesen producir en la práctica de dicho deporte, lo que supone un seguro adicional respecto al inicialmente ofrecido por el gimnasio”.

Respecte a la informació rebuda per part dels empleats del gimnàs al moment de formalitzar la seva inscripció com a soci no consta cap prova que acrediti haver-li informat de l’existència d’una assegurança esportiva. Estem davant d’una mera convicció de la recurrent que no ha estat acreditada tot i tenir la càrrega de la prova (article 217 LEC) i tenint en compte que: “en la cuota abonada debía hacerse figurar, como concepto aparte y específico, un seguro voluntario como es el seguro deportivo”.

A més a més, s’indica que tampoc la recurrent va poder acreditar: ”la diferencia del importe de la cuota con y sin inclusión del seguro voluntario” ni, tot i poder tenir menys força interpretativa, que: “en otros gimnasios en los que había estado apuntado en la cuota que abonaba se incluía la cobertura del seguro voluntario de lesiones deportivas, demostrando así que con anterioridad ya había suscrito el seguro para practicar la disciplina deportiva”.