Ratificació de sancions i adequació dels reglaments esportius aplicats

STSJ País Basc 334/2009, de 6 de maig, en matèria de sancions imposades per la Federació basca de bàsquet i de l’adequació a Dret de determinats articles del reglament federatiu

Objecte: recurs contra la resolució de 25 de gener de 2001 del Comitè Basc de Justícia Esportiva que desestima un recurs de reposició contra una resolució anterior de ratificació de sancions i, també, l’adequació a Dret dels articles 22 i 36 del Reglament Disciplinari de la Federació basca de bàsquet (FBB) 

Fets: Durant un partit, un jugador van agredir un altre de l’equip contrari, a resultes dels fets el Comitè de competició federatiu va sancionar-lo amb dos anys de suspensió i el seu club amb multa. Es va interposar recurs d’alçada davant el Comitè federatiu d’apel·lació que es va desestimar. Amb motiu d’un altre partit, el mateix club no va presentar la totalitat de les fitxes dels jugadors i un d’ells va jugar presentant el Dni, aquest fet va comportar una nova sanció que recorreguda davant el Comitè d’apel·lació també va ser desestimada.

Les sancions de multa van ser recorregudes pel club sancionat davant el Comitè Basc de Justícia Esportiva (CVJD) el qual va desestimar les pretensions mitjançant resolució de 2 de novembre de 2000 i confirmada en reposició, essent l’objecte d’aquest recurs contenciós administratiu. Tanmateix, d’acord amb l’article 26.2 de la Llei jurisdiccional s’impugnen els articles reglamentaris abans esmentats.

La recurrent al·lega la no adequació de la primera sanció i dels articles de suport a l’article 112.2 de la Llei basca 14/1998, de l’esport, d’11 de juny, ni als principis de tipicitat i culpabilitat. Considera que no es pot posar una sanció econòmica como mesura disciplinària per un fet comès per un jugador no professional; si el sancionat és el club es conculca el principi de culpabilitat perquè no es pot fer responsable a una persona aliena i el de tipicitat per manca de previsió als articles 42 a 49 del reglament federatiu disciplinari d’allò indicat pel CVJD: “no poner los medios necesarios para que actitudes violentas de sus jugadores no se repitan". En tant que els articles 22 i 36 del reglament disciplinari federatiu permeten imposar multes accessòries als clubs pels actes comesos pels seus jugadors es demana la seva nul·litat de ple dret.

Pel que fa a la segona multa, al·lega vulneració dels principis informadors del dret sancionador i, en concret, de les normes sobre notificacions, indica que el jugador no disposa de la fitxa perquè se l’ha retinguda la federació amb motiu del procediment sancionador derivat de fets anteriors dels qual no havia rebut cap notificació (no sabia si estava sancionat o no) i entén que, d’acord amb les normes de procediment administratiu general: “los efectos de tal sanción sólo pueden legalmente comenzar a partir de la fecha de notificación de la misma”.

Decisió: Es desestima el recurs i es declara que els actes administratius recorreguts són conformes a Dret

Motivació: Sobre l’entitat recurrent, el Tribunal indica que: “El Club Deportivo de Baloncesto Colegio de Abogados es una entidad sin personalidad jurídica. Parece claro que no es un Club deportivo, recogido en la Ley del Deporte. Tampoco es una Agrupación Deportiva de la misma ley. De tal modo y manera que no consta la inscripción en el Registro de Entidades Deportivas, como así ha afirmado la parte demandada. Y en el mismo sentido tampoco consta la inscripción del Colegio de Abogados de Bizkaia en el Registro de entidades deportivas como constituyente de una agrupación Deportiva sin personalidad jurídica. De ahí que no sea necesario el acuerdo del Colegio de Abogados de Bizkaia para la interposición del presente recurso contencioso administrativo”.

Quan al fons, el Tribunal diu que: “el sujeto de la sanción es el club, y no el jugador concreto” i que: “el carácter accesorio de la sanción al club no exige el tratamiento individualizado que la parte actora exige y que residencia necesariamente en los artículos 42 a 49 del reglamento disciplinario”; si bé: “el principio de tipicidad exige que los hechos susceptibles de sanción estén descritos suficientemente en norma, de ahí que no quepa identificar el argumentario relativo a la desestimación de un recurso administrativo con la fundamentación jurídica de la imposición de la sanción”.

Pel que fa a la primera sanció, es desestimen les al·legacions  perquè: “no ha quedado acreditado que el club haya sido sancionado por la conducta exclusiva de uno de sus jugadores. En este sentido, el aquietamiento de la parte actora a la descripción fáctica de los hechos originadores de la imposición de la sanción, recogida en el acta arbitral del encuentro imposibilita que la presunción de validez de la actuación administrativa quede enervada por la mera afirmación de la parte demandante relativa a que se haya sancionado al Club por la actuación de una única persona”.

Quan a la nul·litat de preceptes del reglament disciplinari es desestima pel propi tenor de l’article 112.2 de la llei 14/1998, basca de l’esport, atès que: “no ha concurrido en la persona individual de ningún jugador la sanción pecuniaria”.

Sobre la segona sanció, es desestimen les al·legacions en base a les obligacions de recuperació de llicències retirades previstes en la normativa federativa (article 12 del Reglament general de la FVB): “La expresa consignación normativa de la obligación del club y de los jugadores, de su personación para la recuperación de la licencia retirada, excluye la infracción achacada a la actuación administrativa y la consideración de costumbre contra legem que a ésta achaca. El desconocimiento admitido por la parte demandante de la posibilidad de retirada de licencia, con cobertura reglamentaria, no es óbice para la que la actuación administrativa pueda incurrir o no en vicio de legalidad. En este sentido, la expresa consignación de personación en la sede de la federación territorial correspondiente, cuantas veces resulte necesario, para recuperar la licencia retirada, obedece, además de al principio de seguridad jurídica al contemplarse expresamente tal posibilidad, al principio temporal de organización de encuentros deportivos con una frecuencia semanal o inferior”.