Pagament de quotes cobrades per federació autonòmica a la federació nacional

SAP (Zaragoza) 340/2016, de 31 d’octubre, en reclamació de quota percebuda per llicències de la Reial Federació Espanyola de Caça a la Federació Aragonesa de Caça.

Objecte: recurs d’apel·lació contra la sentència de 21 de març de 2016 del Jutjat de primera instància núm.9 dels de Saragossa formulada pel la Reial Federació Espanyola de Caça (RFEC) i que va desestimar una reclamació de quantitat a la Federació Aragonesa de Caça (FAC).

Fets: La RFEC reclama el reintegrament de l’import corresponent a 26.782 llicències esportives pendents de liquidar per la FAC, a raó de 4,30€ cadascuna (any 2013). Import que va ser cobrat per la demandada a llurs afiliats.

La FAC s’integra dins de la federació nacional (RFCE) participant mitjançant l’Assemblea general en les decisions econòmiques d’aquesta com la fixació de la participació econòmica de la territorial en la nacional. En la demanda es va fer constar: “los acuerdos de las asambleas desde el año 2010 y siguientes donde se fijaban cuotas de pago, al comportamiento anterior de la demandada a lo largo del el tiempo, al hecho de que siempre había pagado, y a los recursos propios de la federación nacional, conformados en parte por lo recaudado por la federación territorial por la expedición de licencia (cuota llamada nacional)”.

En la sentència d’instància es considera que: “no hay derecho a la cantidad reclamada porque no hay razón para que pueda ser exigible ni una correlativa obligación de pago a cargo de la parte demandada”.

Decisió: Estimar en part el recurs

Motivació: Les dues entitats són associacions esportives i en la demanda es reclama: “una cantidad por cada una de las licencias emitidas por la parte demandada. Dichas licencias permiten participar en las correspondientes competiciones estatales si se cumplen unos requisitos de expedición y se pagan unas cuotas”.

No es qüestiona la integració de la FAC en la RFEC ni que la primera federació hagi estat pagant fins l’any 2013 la quota per llicències emeses. El que diu la FAC és haver pagat exclusivament per les llicències lliurades habilitades per a participar en competicions d’àmbit estatal (527). Es detecta que a l’any 2013 es van produir tensions entre la federació nacional i algunes federacions territorials: “Por esas diferencias se pretendió dar cobertura al sistema de integración y emisión de licencias mediante convenios y la elaboración de un reglamento de licencias”. Però les parts no van arribar a subscriure cap conveni si bé la federació actora va fer modificacions en la seva reglamentació interna, aprovant un reglament de llicències i aprovant quotes i modificant els seus estatuts en Assemblea General de 14.9.2013 que va ser anul·lada mitjançant sentència de l’AP de Madrid de 4 de maig de 2016. La FAC va deixar de pagar la quota per emissió de llicències.

Entre els acords de l’Assemblea General hi havia el de: “la aplicación desde ese año de 2013 de un canon que se repercutiría en las federaciones territoriales que no tramiten licencia de manera conjunta con la autonómica (modelo tradicional), o no homologuen con carácter nacional todas las licencias autonómicas otorgadas (modelo vasco) con el fin de establecer un sistema justo, proporcional y equilibrado de las aportaciones de las federaciones territoriales al sostenimiento a la federación actora. También se proposo una cuota de licencia nacional para supuestos de tramitación directa por la RFEC”.

S’indica que fou aprovada la contribució de totes les federacions autonòmiques al sosteniment de la nacional, de tal forma que es va convenir el pagament d’una quantitat (quota) u altre (cànon) segons el lliurament de llicències fos homologat o no i es fa l’observació què en la demanda no es requereix cap pagament de quantitat per allò que és va configurar com a cànon.

Rebutja l’AP, l’al·legació del precedent dels pagaments anteriors perquè: “no se puede convertir esa actuación ni en costumbre ni en una obligación natural como causa de la reclamación económica a la parte demandada, dado el extenso régimen jurídico que afecta a ambas partes”.

Ara bé de la prova practica (testifical més documental) resulta que la FAC té els seus recursos propis i que, sense configurar-los com a tal, es van continuar cobrant els 4,30€ per llicència requerits per la RFEC i s’observa que en Assemblea General de la FAC realitzada l’any 2014: “se aprobó la deuda de la parte demandada para con la parte actora y, pese a disputes por un proceso electoral, no se impugnó por la FAC ni se solicitó la suspensión de sus efectos”.

La situació de fet produïda es resumeix de la següent manera: “la persona afiliada en la FAC ha pagado una cuota destinada a la RFNC; destino contemplado en el art 82 de los Estatutos de la parte actora, según el cual para habilitar una licencia expedida por la federación territorial y que genere derechos para participar en el ámbito estatal se han de cumplir los requisitos que menciona. La parte demandada alegó que solo se habilitó a quien lo solicitó, que fueron 527 licencias, resultando finalmente que la oposición de la parte demandada a la demanda se puede resumir en que no solicitó la habilitación de 26.782 licencias, que en realidad supone alegar que no comunicó su expedición, que es lo que establece el art 82 b de los estatutos de la parte actora”.

Davant d’aquesta situació, l’Audiència Provincial de Saragossa assenyala que: “si la persona federada pagó por una licencia que le confiere el derecho a participar en el ámbito estatal, la cantidad pagada solo puede tener el destino dispuesto en el art 82 p a.2, es decir, la RFNC según sus estatutos. No se pueda amparar la posición de la parte demandada, es decir, la percepción de una cantidad con la finalidad admitida de cuota RFEC para luego rechazar ese destino, lo que equivaldría a que la persona federada pagó una cantidad sin causa para ello. Expedida la licencia por la federación territorial, integrada en la federación nacional, confiere a la persona federada, que pagó la cuota correspondiente para la RFNC, los derechos que le son propios a su contenido, entre ellos, participar en el ámbito estatal, de modo que el sistema de integración de una federación en la otra y sus respectivos estatutos y acuerdos asamblearios, más la aprobación de la deuda de la demandada en la asamblea de la actora de 2014, confieren a la parte actora el derecho que reclama”.

El recurs es estimat parcialment perquè l’import del deute es reduït en base a un acord federatiu de subvenció parcial de l’import de la quota. Tanmateix, la sentència apunta la seva diferència amb altres (SAP Albacete de 9 de juny de 2016, SAP Coruña, de 31 de març de 2016 i SAP Badajoz de 10 de febrer de 2016) perquè en aquest altres casos no s’acredita el cobrament de quota estatal o fan referència a un conveni vigent i aplicable.