Manca de responsabilitat patrimonial pública en un accident de muntanyisme

STSJ Aragó, núm. 110/2014, de 18 de febrer de 2014, sobre una reclamació patrimonial a la federació esportiva i al Govern d’Aragó per un accident amb resultat de mort en activitat de muntanyisme.

Fets: Es va produir la mort d’un alumne dintre del curs d’escalada alpina de la Escuela de Alta Montaña de Benasque en el programa de tercer nivell de pràctiques del curs de “tècnic superior d’esport de muntanya i escalada”.

La Escuela de Alta Montaña de Benasque pertany a la Federación Aragonesa de Montañismo la qual a la seva vegada es considera que, entre d’altres, exerceix funcions  delegades per l’Administració demandat. El curs era impartit mitjançant un conveni amb una societat mercantil anomenada PRAMES. La pràctica va tenir lloc malgrat les previsions conegudes de mal temps i la demandant considera l’existència de negligència culpable dels guies i de l’administració demandada (Federació esportiva i Govern d’Aragó del qual aquella és entitat col·laboradora).

Per a l’administració demandada, la federació esportiva té personalitat jurídica pròpia i independent i indica que li manca competència per organitzar i supervisar el desenvolupament de les activitats  en les quals va ocórrer l’accident i, que, per tant, no té cap responsabilitat. En matèria de responsabilitat considera que aquesta hauria de recaure sobre l’empresa PRAMES  en tant que va ser la contractada (article 97 Llei de contractes) per a la prestació de la pràctica integrada en el curs.

Decisió: Desestimar el recurs

El TSJ, desprès d’informar sobre el caràcter restrictiu amb el qual s’ha d’interpretar la prescripció de l’acció per reclamar responsabilitat patrimonial a l’Administració, la qual no accepta s’hagi produït en el cas, entra en el fons i diu que: “el pressupost de la declaració de responsabilitat de qualsevol de les administracions requereix que la demandada ostenti la titularitat de l’activitat o servei en desenvolupament del qual s’hagués produït el dany”; y, a partir del previst sobre federacions esportives a l’article 24 de la Llei 4/1993, de 16 de març, de l’esport a la comunitat d’Aragó, destaca que la jurisprudència: “ha destacat el caràcter aliè de les federacions respecte de les administracions (STS 4/2012, d’11 de desembre i la 7/2010, de 22 de desembre, i, també, assenyala, la STC 67/1985)”. Aquest extrem, permet al Tribunal rebutjar la responsabilitat en base a l’al·legació de què la federació forma part de l’entramat de l’Administració.

No obstant això, al TSJ diu que una altra qüestió es si la titularitat de l’activitat correspon a l’Administració i si aquesta la va delegar a la federació esportiva.  La titulació va ser establerta mitjançant el RD 318/2000, de 3 de març i desprès d’analitzar els articles 19 i 24 d’aquesta norma, on es preveu la possibilitat d’impartir aquesta ensenyaments per centres públics o privats dotats dels recursos necessaris, que aquests darrers estan sotmesos al principi d’autorització administrativa i s’han de relacionar amb l’administració competent a efectes administratius i acadèmics, i que la Escuela de Montaña Benasque és, a instància de la federació esportiva i amb conveni, un centre autoritzat des de 21 de novembre de 2003 per impartir aquest tipus d’ensenyaments esportius, considera que: “el curs on va tenir lloc el succés va ser desenvolupat per l’empresa PRAMES a través del centre privat del qual era titular i d’acord amb el conveni subscrit amb la federació”,  i que: “la intervenció del Departament de Cultura del Govern d’Aragó, no és la de titular o responsable de l’activitat docent en qüestió, sinó merament de foment i impuls dels ensenyaments que són impartits per un centre privat autoritzat”. Per això, el TSJ no veu cap relació de causa entre l’activitat desplegada per l’Administració i l’accident mortal per la qual cosa aquest no és una conseqüència de l’acció administrativa.

Finalment, i a més abundor, el TSJ recorda la jurisprudència sobre la necessitat de què: “un dany és indemnitzable si revesteix la condició d’antijurídic, cosa que significa que el perjudicat no tingui l’obligació jurídica de suportar-lo la qual cosa succeeix quan el dany es produeix per la pròpia activitat del perjudicat”. En el cas, la formació i l’experiència de l’accidentat li hauria permès “valorar, per si mateix, el risc assumit al continuar l’escalada i va continuar, sense que consti haver estat forçat a fer-ho”. Per això, el dany, a criteri del tribunal, no revesteix la nota d’antijurídic als efectes de l’article 139 de la Llei 30/1992.