La caducitat de l'acció en un cas de descens d'un àrbitre de categoria

STS 257/2016, de 19 d’abril, referent a una impugnació per descens de categoria arbitral desestimada per caducitat.

El recurrent, àrbitre de la segona divisió B de futbol, insta la nul·litat d’un expedient de descens de categoria per considerar nuls de ple dret l’article 37 dels Estatus de la RFEF i el Títol IV del Llibre II del reglament al considerar-los contraris a la Llei.

El Jutjat de primera Instància núm. 8 d’Oviedo va dictar sentència estimatòria l’11 de novembre de 2014 al declarar nul l’expedient obert a l’àrbitre. Va considerar que no existia acord ni acte adoptat per la RFEF sobre el descens de categoria que diu es va produir amb una mera proposta però no va estimar la nul·litat dels preceptes de les normes federatives.

Interposat per la federació recurs d’apel·lació davant l’Audiència Provincial d’Oviedo, aquesta l’estima i revoca la sentència de primera instància per caducitat de l’acció d’impugnació acollint-se al termini de 40 dies previst normativament i que aquesta es produeix encara que no hi hagi resolució federativa.

S’interposa recurs extraordinari per infracció processal i recurs de cassació, aquest darrer per tancar el debat sobre el “dies a quo que inicia el termini de 40 dies per impugnar acords i actes” d’acord amb els articles 19.2 i 24.2 del RD 177/1981, de 16 de gener, sobre clubs i federacions esportives.

El Tribunal Suprem no considera que hagi conculcació del principi de congruència ates que la contrarietat amb l’ordenament jurídic pot derivar de raons substantives o procedimentals i no admet la possibilitat de sol·licitar la nul·litat de tot un expedient cosa que entén tampoc fa la demandant que diu “impugna l’actuació de la RFEF. Tampoc veu error en la valoració de la prova atès que els fets principals no resulten controvertits (proposta de descens i materialització del descens per inici de l’activitat en categoria inferior).

Pel que fa al recurs de reposició, s’al·lega contradicció entre sentències de diferents audiència provincials. El Tribunal Suprem acull el criteri de la sentència recorreguda i també recorda una sentència anterior de la sala, en concret, la 359/1996, de 10 de maig, per recordar que els acords i els actes federatius també estan sotmesos a un període de caducitat de quaranta dies (per analogia a l’establert a l’establert pels clubs esportius). Quan al fons, recorda la distinció entre acords i actes, els primers més formals que els segons que poden comprendre “actuacions de fet amb transcendència jurídica”.

I per situar el dies a quo del termini indica que: “una vez que el demandante se vio forzado a arbitrar partidos de categoria inferior puede considerarse que exite un acto de la RFEF con efectos perjudiciales para el demandante” i apunta com a data la corresponent al moment en què va començar a arbitrar en categoria inferior.