Indemnització per manca d'informació de negociacions contractuals vigent el contracte de mediació

STS 61/2018, de 5 de febrer, sobre un contracte de mediació esportiva i la indemnització per incompliment de contracte per lucre cessant i guanys deixats de percebre.

Objecte: recurs extraordinari d’infracció processal i recurs de cassació contra sentència de 5 de maig de 2015 de l’Audiència provincial de Madrid (APM).

Fets: Una empresa dedicada a la mediació esportiva reclama d’un futbolista el cobrament d’un 10% de l’import del contracte brut subscrit per aquell amb un club anglès (Manchester United FC), en concepte de danys i perjudicis derivats d’incompliment de contracte de representativitat en exclusiva i, subsidiàriament, els danys i perjudicis derivats del lucre cessant o guanys deixats de percebre per incompliment d’aquell contracte.

Entre l’empresa mediadora i el futbolista es va subscriure a l’any 2009 un contracte de representació en exclusiva de dos anys de durada, en virtut del qual l’empresa a canvi de contraprestació: “realizaría las gestiones, negociaciones, representación y contratos vinculados a la actividad del jugador, entonces portero del club Atlético de Madrid SAD, así como los relacionados con su imagen y nombre con fines comerciales y publicitarios”. Per la seva banda el futbolista: “se comprometía en virtud del contrato a utilizar obligatoriamente y en forma exclusiva los servicios del representante para caso de decidir la renovación de su contrato profesional, la prestación de sus servicios a otro club o sociedad deportiva de España o el extranjero”.

L’esportista va negociar "directament" i va fitxar pel club anglès, és a dir, sense informar i al marge de l’empresa representant.

En primera instància es va estimar en part la demanda i es va condemnar al demandat a l’abonament de quantitat perquè es va considerar que: “La exclusividad que el contrato de 20 de junio de 2009 no implica solo que el jugador no pueda encomendar la representación a ningún otro agente mientras esté en vigor el contrato, sinó que implica también que el jugador no puede negociar por si mismo o por medio de un tercero un contrato con cualquier club de fútbol a espaldas y sin intervención del agente” i això, encara que el contracte amb el nou club s’hagués formalitzat l’1 de juliol de 2011, és a dir quan ja no era vigent el contracte de representació atès que en aquesta data: “ya se había perfeccionado el acuerdo con las condiciones y términos que habría de regir la relación del jugador con el nuevo club”.

L’esportista demandat va interposat recurs d’apel·lació que va ser acollit en part per l’APM acceptant un incompliment i rebaixant l’import a abonar a l'entendre que: “aunque cuando se suscribió el contrato laboral entre el club Manchester United y el demandado, el contrato de representación en exclusiva ya no estaba en vigor, sin embargo el jugador según las pruebas valoradas, contravino su tenor, por el que causó un perjuicio a la actora que debe ser resarcida”. Si bé, l’Audiència va considerar la indemnització de primera instància desproporcionada tant des del punt de vista de l’incompliment com dels perjudicis generats a la mercantil tenint en compte altres aspectes com que aquesta no ha intervingut a la contractació, que no ha provat que hagués pogut assolir amb els seus propis medis un contracte igual o millor, que el seu contracte amb el jugador estava resolt per la via de fet i que els danys i perjudicis generats deriven més de: “la pérdida de la oportunidad de obtenir beneficios por la más que probable celebración de un contrato de renovación”.

Disconforme l’empresa interposa el recurs que ens ocupa.

Decisió: Desestimar els recursos interposats.

Motivació: El recurs extraordinari per infracció processal es fonamenta en vulneracions dels articles 216 i 218.1 i 2 de la LEC (Llei d’enjudiciament civil) i de l’article 24 CE (Constitució espanyola). El recurs de cassació es fonamenta en infraccions de determinats articles del Codi civil i en la pretensió de rebre interessos de demora.

Els recursos extraordinari per infracció processal i de cassació cerquen, el primer, la coherència interna de la sentència i el reconeixement d’una situació d’incongruència omissiva i de vulneració de drets fonamentals, i el segon la correcció de la indemnització i el pagament d’interessos de demora atès que malgrat la possibilitat del futbolista d’intervenir directament en la negociació del seu contracte aquest fet no evita el pagament de la comissió prevista en funció del salari que percep del club que el fitxa.

En relació amb els motius al·legats en el recurs extraordinari per infracció processal el Tribunal Suprem els desestima o inadmet per manca de les formalitats pròpies del recurs o per manca manifesta de fonament.

Quan als motius del recurs de cassació, es recull la naturalesa jurídica del contracte esportiu de mediació seguint l’anterior STS 127/2017, de 24 de febrer, en la qual es va indicar que: “los reglamentos de la FIFA, traspuestos a los estatutos federativos de la Real Federación Española de futbol (RFEF), aunque se trate de normas de naturaleza privada, sirven de referencia para la interpretación de los contratos sometidos a su ámbito objetivo de aplicación”. I el Reglament sobre agents FIFA de 29 d’octubre de 2007 (ara modificat): “sin servir de cobertura a fraudes de ley, protege la libertad del jugador; de forma que no quede, en una carrera que no es muy larga, vinculado al agente durante mucho tiempo”.

Pel TS, la sentència recorreguda: “parece contemplar la distinción entre el derecho de la actora a ser retribuida por la suscripción del contrato de mediación, y el derecho a ser indemnizada por los daños y perjuicios sufridos a causa del incumplimiento de sus obligaciones por parte del demandado”.

En el cas, el Tribunal, considera que no es fins el 28 de juny de 2011 que el club anglès executa l’opció de compra que tenia sobre el jugador i que de les actuacions portades a terme s’infereix que: “negociaciones serias e intensas existieron ente ambos clubs, y con el jugador, durante la vigencia del contrato de mediación deportiva, pero que, sin embargo, el contrato de trabajo no se perfeccionó ni se suscribió en ese ámbito temporal, lo que se compadece con una máxima de experiència de no celebrarse entre clubs traspasos de jugadores en el mes de abril, periodo álgido de la temporada, sinó a la finalización de ésta y antes del comienzo de la siguiente, que es lo que sucedió, aunque naturalmente con negociaciones previas prácticamente cerradas”. Malgrat això, és cert que el jugador va incomplir una de les seves obligacions que era la d’informar a l’empresa representant de les gestions directes cosa que a la sentència recorreguda es va recollir acceptant un dret a ser indemnitzada pels perjudicis causats per aquest fet.

També, es té en compte l’anterior STS 9/2015, de 21 de gener, i sobre la fonamentació d’aquesta es diu que: “las negociaciones entre clubs y con el jugador, ya expuestas, a espaldas del agente, no pueden tener, a efectos de la exclusividad, la relevancia y efectos pretendidos por la recurrente, pues la suscripción del contrato deportivo, que era su fin, estaba prevista para una fecha en la que el agente no podia suscribirlo en calidad de representante del jugador, ya que el contrato de mediación deportiva había dejado de tener vigencia. Lo anterior no empece a que constituya un incumplimiento contractual ocultar al agente las negociaciones mencionadas, ni tampoco que se considere que el jugador, al obrar así, actuó con falta de buena fe negocial”. A més, el TS indica que un cop extingit el contracte: “ninguna oportunidad tenía el agente al respecto aunque el jugador hubiese cumplido con su obligación”, i que: “no cabe reprochar al jugador que la actora, profesional del ramo, no previese en el contrato una cláusula penal para el supuesto de tales incumplimientos de informarle de las negociaciones, cuya mala fe al ocultarla no se niega” amb els efectes previstos pel TS en la seva sentència 530/2016, de 13 de setembre.