top of page

Indemnització de l'Estat a ciclista professional per anulació de sanció que li va generar perjudicis

  • Writer: Ferran Pérez
    Ferran Pérez
  • Nov 16, 2022
  • 7 min de lectura

Actualitzat: Nov 22, 2022


TOP SENTENCE: STS 708/2017, de 25 d’abril, de ratificació d’indemnització de l’Estat a un ciclista professional per positiu en un control antidopatge que va ser anul·lat.

Objecte: recurs de cassació davant del Tribunal Suprem contra sentència de 22 de gener de 2016 de l’Audiència Nacional sobre responsabilitat patrimonial que va estimar en part el recurs contenciós administratiu contra resolució administrativa de 30 d’octubre de 2014 de desestimació de responsabilitat.

Fets: Amb motiu de la Vuelta Ciclista a España de l’any 2005 es va fer un control antidopatge a l’esportista el resultat del qual va donar positiu per una substància prohibida anomenada eritropoyetina recombinant. Els contra anàlisis van confirmar la substància. Es va obrir expedient sancionador que va comportar anul·lació de resultats individuals i suspensió de dos anys de llicència federativa.

La resolució sancionadora va ser recorreguda i el aleshores Comitè Español de Disciplina Deportiva (CEDD) es va considerar incompetent per considerar que la sanció federativa ho era per delegació de la federació internacional (UCI). Es va interposar recurs contenciós administratiu contra les anteriors resolucions (federativa y del CEDD) i el TSJ de Valladolid en sentència de 14 de juny de 2011 les va anular. No accepta la incompetència del CEDD i entra en el fons anul·lant les sancions per irregularitats en el procediment de presa de mostres. Interposat recurs davant el TS aquest el desestima en sentència d’11 de desembre de 2012.

El 10 de desembre de 2013 es presenta davant el Consejo Superior de Deportes (CSD) una reclamació de responsabilitat patrimonial per danys derivats de les resolucions administratives anul·lades judicialment. Reclamació desestimada administrativament el 30 d’octubre de 2014 que ha comportat el recurs que ens ocupa. La desestimació de la reclamació es fonamenta, entre altres extrems, en què el CSD no va confirmar cap decisió sancionadora per no entrar dintre de l’àmbit de les seves competències i que la única resolució que li és imputable és la de declaració d’incompetència adoptada de forma raonable anul·lada per una altre interpretació judicial sobre un tema complex i no per una errada. Tampoc entén perquè no es reclama contra la UCI que va ser qui va escollir laboratori.

Decisió: Desestimar el recurs de cassació

Motivació: L’Audiència Nacional, a la sentència recorreguda, situa la responsabilitat en el marc de l’article 142.4 de la derogada llei 30/1992, de 26 de novembre, de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y del Procedimiento Administrativo Común:

“4. La anulación en vía administrativa o por el orden jurisdiccional contencioso-administrativo de los actos o disposiciones administrativas no presupone derecho a la indemnización, pero si la resolución o disposición impugnada lo fuese por razón de su fondo o forma, el derecho a reclamar prescribirá al año de haberse dictado la Sentencia definitiva, no siendo de aplicación lo dispuesto en el punto 5”

I, a l’efecte, recorda sentències del Tribunal Suprem que indiquen que: “ésta responsabilidad fundada en el art. 142.4 de la Ley 30/1992, su apreciación no se vincula simplemente a la anulación del acto sino que, además, deben concurrir todos los requisitos exigidos a tal efecto por dicha ley: daño efectivo, individualizado y evaluable económicamente; nexo causal entre el actuar de la Administración y el resultado dañoso y lesión antijurídica en el sentido de ausencia de deber jurídico del administrado de soportar el resultado lesivo”. Per això, diu que no s’admeten tesis maximalistes de "mai o sempre" hi ha responsabilitat i que sempre s’ha d’estar a les peculiaritats de cada cas com es va indicar a la STS de 9 de desembre de 2015.

Pel que fa a la responsabilitat per anul·lació d’un acte o resolució, ens recorda la STS de 30 de juny de 2014, segons la qual: “ha de estarse a la jurisprudència elaborada al efecto sobre la consideración de la antijuridicidad del daño, que se plasma, entre otras, en sentencias de 5 de febrero de 1996 , de 4 de noviembre de 1997 , de 10 de marzo de 1998 , de 29 de octubre de 1998 , de 16 de septiembre de 1999 y de 13 de enero de 2000 , que condiciona la exclusión de la antijuridicidad del daño, por existencia de un deber jurídico de soportarlo, a que la actuación de la Administración se mantenga en unos márgenes de apreciación no sólo razonables sino razonados, habiendo descartado esta Sala en sentencias de 16 de febrero y 8 de mayo de 2007 que la actuación de una Administración sea razonable faltando el presupuesto básico para su actuación como es la competència”.

Per això, va entendre que la consideració de què la responsabilitat es exclusivament federativa no és encertada perquè la resolució del CEDD era: “confirmatoria al no modificar la dictada por la Federación de Ciclismo y ello con independencia del motivo en que se funde”. Criteri que entén avala el TS en sentència d’11 de desembre de 2012 que va entendre com a correcte que: “la Sala de Valladolid enjuiciara la resolución sancionadora de la Federación por considerar inexistente el obstáculo que apreció el CEDD, es decir, su falta de competència”. D’aquí que no accepta: “que al declararse incompetente el CEDD no impuso, ni revocó ni confirmó ninguna sanción pues fue el CNCDD el órgano que sancionó” i, per tant: “no puede excluirse la responsabilidad de la Administración del Estado con fundamento en la falta de competencia del CEDD-CSD para revisar la actuación federativa”.

Pel que fa a l’exercici de funcions públiques delegades i la seva presumpta limitació a competicions oficials d’àmbit estatal, es va apreciar que:

1. “entre las funciones públicas que ejercen por delegación las federaciones deportivas se incluyen las sancionadoras, incluso aunque se trate de competiciones Internacionales”

2. “la expresión ‘ámbito estatal’ a que se refiere el art. 74.2.c) Ley del Deporte , alude a que la potestad disciplinaria de la Federación se ejerce en relación a la actividad deportiva que se desarrolla en el territorio de nuestro Estado y por tanto, aunque se trate de una competición internacional siempre que el hecho infractor suceda en ese territorio”.

3. “la privación o suspensión de la licencia federativa es una manifestación del ejercicio de funciones públicas de carácter administrativo delegadas que la jurisprudencia viene reconociendo desde los años 2003 y 2004 y ello con independencia de que la causa sea la aplicación de una norma sancionadora y aunque ésta rija una competición de ámbito internacional”, i

4. A l’article 33 de la Ley Orgánica 7/2006 (aleshores no vigent): “se revela la competencia del CEDD en la medida que le atribuye la posibilidad de declarar sin efecto una sanción impuesta por una organización internacional si la considera contraria al ordenamiento jurídico español”.

La conseqüència de tot això es considerar que: “la resolución sancionadora, es atribuible sin género de duda a la Administración del Estado al actuar la Federación por delegación de ésta y es claramente antijurídica como revela la sentencia de Valladolid que la anuló”.

Tanmateix es va considerar acreditada l’antijuricitat de la resolució per manca de garanties en el procediment de control efectuat i, això, va conduir a confirmar l’existència dels requisits determinants de l’existència de responsabilitat patrimonial: “daño efectivo, individualizado y evaluable económicamente; nexo causal entre el actuar de la Administración y el resultado dañoso y lesión antijurídica en el sentido de ausencia de deber jurídico del administrado de soportar el resultado lesivo”.

La part recurrent nega, davant el TS, la concurrència dels requisits d’antijuricitat, nexe causal i efectivitat del dany.

En la sentència el TS indica que:

1. “La antijuridicidad del daño no viene referida al aspecto subjetivo del actuar antijurídico de la Administración sino al objetivo de la ilegalidad del perjuicio, en el sentido de que el ciudadano no tenga la obligación de soportarlo. Si existe el deber jurídico de soportar el daño decae la obligación de indemnizar “.

2. “Cuando en supuestos como el enjuiciado la declaración de responsabilidad demandada trae causa de la anulación de actos administrativos, no basta la anulación del acto para tener derecho a indemnización, sinó que hay que tener en cuenta la naturaleza de la actividad administrativa impugnada”

Confirma el rebuig a les tesis maximalistes.

3. “No hay antijuridicidad cuando es la conducta del perjudicado la determinante del daño producido”.

Valorat l’anterior, indica el TS que: “la cuestión relativa a la competencia o incompetencia del CEDD no tiene encaje en la categoría de un acto discrecional complejo o en la de un acto de integración de conceptos jurídicos indeterminados de igual naturaleza”. La competència depèn de la normativa d’aplicació sense que la decisió en un o altre sentit pugui observar-se cap marge de discrecionalitat, per això: “la solución a la cuestión relativa a la fundamentación y razonabilidad de la resolución del CEED debe examinarse en consideración a que la actividad de decisión sobre la competencia entra dentro de la categoría de actividad reglada, en la que la exigencia de razonamiento y razonabilidad, como circunstancias excluyentes de la antijuridicidad, ha de realizarse rigurosamente en atención a la dificultad interpretativa o complejidad de la propia norma y no por los pronunciamientos jurisdiccionales que sobre su interpretación hayan recaído”.

Indicar que el TS fa seus els els fonaments quart i cinquè de la sentència del del TSJ de Valladolid de 14 de juny de 2011 on es destaca, entre altres extrems i amb fonament en jurisprudència prèvia, que: "los acuerdos de las Federaciones Deportivas en relación con las licencias, aun realizados por asociaciones o entidades privadas, son adoptados por aquéllas en el ejercicio de funciones llevadas a cabo por delegación del poder público”. Indica que aquell tribunal, amb anàlisi de la normativa aplicable, va resoldre la qüestió competencial, sense dubtes, assenyalant la competència del CEDD com a òrgan competent per resoldre el recurs d’alçada. Pel que fa a la complexitat o dificultat en l’aplicació de la normativa diu que ni l’aprecia ni considera sensat que: “pueda sostenerse, con base en la dificultad o complejidad, la razonabilidad de la declaración de incompetència” i que: “lo incuestionable y trascendente es que con la declaración de incompetencia la resolución sancionadora ha ganado firmeza en vía administrativa con las consecuencias que de ello se derivan”

El Tribunal Suprem, finalment, rebutja la manca d’antijuricitat al sostenir la competència del CEDD (ara TAD), la manca de relació de causalitat perquè l’àmbit disciplinari esportiu s’estén a les competicions internacionals i les resolucions sancionadores són les que han originat el dany, i la d’efectivitat i acreditació del dany al tractar-se de una qüestió fàctica vinculada a la valoració de la prova que no encaixa en el motiu d’infracció al·legat.


(cas Roberto Heras)

Comments

Rated 0 out of 5 stars.
No ratings yet

Add a rating

© 2023 by Journalist. Proudly made by Wix.com

bottom of page