Indemnització contractual versus indemnització legal

STSJ Cantabria 901/2018, de 20 de desembre, sobre no aplicació de la indemnització legal general per la no renovació del contracte amb un ciclista professional que percep una indemnització superior a la prevista a l’Estatut dels Treballadors

Objecte: recurs de suplicació contra sentència de 7 de juny de 2018 del Jutjat Social núm.5 de Santander en reclamació de quantitat per ciclista professional.

Fets: Un ciclista professional rep de l’empresa que l’havia contractat una notificació de no renovació amb extinció de contracte per expiració del termini pactat. Als dos darrers contractes subscrits amb aquesta societat s’havia inclòs una clàusula d’indemnització per finalització de contracte la qual va ser reclamada judicialment.

 El Jutjat de lo social va desestimar la pretensió tot i considerar que: “el demandante no fue baja voluntaria en su equipo, sino que fue el equipo contratante el que prescindió de sus servicios”, perquè hi havia un pacte, derivat de la doctrina unificada pel Tribunal Suprem en sentència de 26.03.2014, de descomptar la indemnització de la quantitat a percebre el darrer any perquè: “quedaba subsumida en la importante retribución a percibir, como ciclista profesional de élite”.

La decisió és l’objecte del recurs de suplicació invocant diferents infraccions de l’Estatut dels Treballadors (ET), norma que s’invoca com d’aplicació subsidiària o complementària. Així es considera que el darrer contracte subscrit entre les parts no era cap dels invocats per l’empresa sinó el de l’any 2016 en el qual no hi havia la clàusula de deducció esmentada, que el dret d’indemnització reconegut  per l’article 49.1.c ET es indisponible pel treballador o que el compliment dels contractes no pot restar en mans de les empreses.

Decisió: desestimar el recurs

Motivació: S’analitzen els articles 2, 49 i DT 13èn de l`Estatut dels Treballadors i la normativa específica de la relació especial recollida al RD 1006/1985, de 26 de juny (articles 6,13,14 i 21). També, es té en compte a l’àmbit de la negociació col·lectiva el conveni d’aplicació al ciclisme professional de l’any 2010 (articles 12 i 15.2).

El Tribunal considera que: “la regulación que el RD 1006/1985 hace sobre el extremo relativo a la extinción contractual en manera alguna es definitivamente completa; o, cuando menos, no es cerrada hasta el punto de impedir que sea integrada con disposiciones estatutarias, siempre y cuando estas últimas se revelen de derecho necesario y no sean incompatibles con la naturaleza especial de la relación laboral de los deportistas profesionales”; i això permet interpretar que: “la indicada regulación legal -la del art. 14- no se presenta en absoluto con cualidad de cerrada, y así como no impide -ello es incuestionable- la posible existencia de indemnizaciones pactadas colectivamente o acordadas en contrato individual, tampoco puede entenderse excluyente de cualquier otra integración por aplicación supletoria del ET; con mayor motivo, cuando -por obvias razones temporales- el texto del RD 1006/1985 en manera alguna podía incluir lo que habría de legislarse seis años después, y en términos de derecho necesario relativo”.

Quan a la procedència d’incloure en la liquidació una indemnització pe finalització del contracte s’indica que s’han de valorar dos aspectes: 1) l’abast de la temporalitat del contracte i 2) la finalitat de la indemnització pels treballadors temporals des de l’any 2001 (RDL 5/2001). Quan al primer punt es recorda l’obligada contractació a termini de l’esportista prevista a l’article 6 del RD 1006/1985 tot i que admet pròrrogues per tal de facilitar la llibertat contractual i impedir el dret de retenció. Pel que fa al segon aspecte, la indemnització indicada cerca la: “orientación hacia el fomento de un empleo más estable y de mayor calidad, en reforzar el principio de estabilidad en el empleo, introduciendo garantías adicionales en los contratos temporales y de duración determinada y en reducir la dualidad de nuestro mercado laboral impulsando la creación de empleo estable y de calidad, en línea con los requerimientos de un crecimiento más equilibrado y sostenible”, segons els preàmbuls de les normes que la recullen i que venen a suposar un estímul a la contractació indefinida. A més abundor, es diu que per a la doctrina majoritària aquesta indemnització és aplicable a l’àmbit de la relació laboral dels esportistes professionals com a factor per incentivar les pròrrogues contractuals. Pel que fa al component d’igualtat en l’aplicació de l’article 49.1.c ET a la relació laboral de l’esportista professional, té entrada en el litigi perquè: “con ella se elimina una desigualdad de tratamiento que se presenta contraria al indudable proceso de laboralización de las relaciones especiales de Trabajo”. si bé, amb dues precisions: a) la no aplicació als esportistes d’elit perquè: “está dirigida a la inmensa mayoría de profesionales que desempeñan su actividad con resultados más humildes y cuyos intereses se sitúan entre la deseable estabilidad laboral y la imprescindible libertad contractual”, i b) considerar que: “la indemnización únicamente procederá cuando la falta de prórroga contractual proceda de la exclusiva voluntad de la entidad deportiva y no -como es lógico- cuando ambas partes estén acordes en no prolongar la vida del contrato o sea el propio deportista el que excluya aquella posibilidad novatoria”.

Valorant aquesta doctrina i la normativa singular d’aplicació d’una banda a esportistes professionals i d’altra a esportistes d’alt nivell i alt rendiment, l’òrgan judicial interpreta que, en el cas, no existeix vulneració del principi de no discriminació salarial o igualtat retributiva a l’haver un pacte de remuneració superior a la mínima legal prevista en conveni i per l’existència d’un pacte d’abonament prorratejat mensual d’indemnització inferior als dotze dies per any però que: “no es nímia”.

A més a més, indica l’òrgan judicial que dels contractes: ”se deduce tanto de su literalidad ( art.1281 del CC) como de la sistemática íntegra del citado contrato ( art. 1.283 y 1285 CC) que las partes no han querido retribuir por ningún otro concepto, expresamente indemnizatorio ninguna cantidad adicional y que se superan las percepciones básicas convencionales en cómputo global, muy por encima en lo pactado, incluidas retribución e indemnización del art. 49.1.c) ET” i que la renúncia de drets és possible: “cuando se compensan derechos por encima del legal, siendo (en el caso) las retribuciones del actor previstas en el contrato pactado muy por encima del mínimo convencional.

El TSJ conclou que: “percibiendo el demandante no solo la retribución pactada en su contrato, sino también la indemnización prevista, por no renovación empresarial, que en cómputo total, supera la que le hubiera correspondido aplicando retribuciones mínimas convencionales para su categoría profesional y la correspondiente indemnización del art. 49.1.c) del ET (muy por encima de ellas). Se desestima el recurso formulado y se confirma la sentencia recurrida”.