Comiat d'entrenador i indemnització mínima legal

Sentència TSJ Cantàbria 268/2019, de 5 d’abril, sobre la indemnització derivada d’un comiat improcedent d’un entrenador de porters de futbol. Es confirma una sentència anterior sobre l’aplicació de la indemnització mínima prevista legalment.

Objecte: recurs de suplicació interposat contra una sentència de 28 de novembre de 2018 del Jutjat social núm.1 de Santander. El demandat és el Real Racing Club de Santander, SAD.

Fets: Un entrenador de porters del primer equip del Racing de Santander va demandar al seu club per comiat improcedent i considerar que tenia dret a una indemnització mínima legal de dos mensualitats per any de servei. El Jutjat social estima les pretensions i el club impugna la sentència al no estar d’acord amb la indemnització que entén ha de ser la prevista en el contracte federatiu que tenia subscrit de la següent forma: “Si el club, por su exclusiva conveniencia, no mantuviese al entrenador de porteros en el ejercicio de las funciones y facultades estipuladas en el presente contrato, vendrá obligado a indemnizarle mediante el pago de todas aquellas cantidades consignadas en el mismo y por el tiempo de vigencia estipulado, sin perjuicio de que se considere el contrato anulado, quedando ambas partes en libertad”. Subsidiàriament, la demandant entén que si la indemnització de dues mensualitats és la procedent aquesta s’hauria de calcular tenint en compte el salari del darrer contracte subscrit entre les parts.

Decisió: Desestimar el recurs de suplicació

Motivació: L’article 15.1 del RD 1006/1985, de 26 de juny, mitjançant el qual es regula la relació laboral dels esportistes professionals, regula la indemnització per comiat improcedent establint que: “a falta de pacto se fijará judicialmente, de al menos dos mensualidades de sus retribuciones periódicas, más la parte proporcional correspondiente de los complementos de calidad y cantidad de trabajo percibidos durante el último año, prorrateándose por meses los períodos de tiempo inferiores a un año, por año de servicio. Para su fijación se ponderarán las circunstancias concurrentes, especialmente la relativa a la remuneración dejada de percibir por el deportista a causa de la extinción anticipada de su contrato”.

El club considera que amb la subscripció de contractes federatius i l’establiment d’una clàusula indemnitzatòria hi ha pacte entre les parts que s’ha d’acatar i el Tribunal informa que es tracta de: “una cláusula preimpresa que se incluye en los modelos oficiales de contratos federativos de la Real Federación Española de Fútbol”, i sobre aquesta matèria recorda que ja s’ha pronunciat la Sala en sentència d’1 de febrer de 2019 (rec.3/2019) establint una doctrina que torna a seguir de considerar que d’acord amb l’article 15 del RD 1006/1985: “no puede pactarse una indemnización inferior al límite legal (dos mensualidades), ya que el despido improcedente (tanto el incumplimiento contractual del club, como el pretendido despido disciplinario/objetivo que posteriormente se califica como improcedente) supone un incumplimiento contractual doloso por parte de la entidad deportiva”.

Pel que fa a la clàusula preimpresa en els contractes federatius, indica el Tribunal que la formalització del contracte és obligatori tant pel club com per l’esportista com a requisit per a la realització de l’activitat i la participació en la competició, però que: “en modo alguno puede implicar un cambio de régimen jurídico al que las partes acordaron someterse” i, a més a més, d’acord amb la doctrina establerta: “en materia de interpretación de cláusulas de convenios y acuerdos colectivos, en cuyo esclarecimiento se combinan las reglas de interpretación de las normas con las de la interpretación de los contratos, debe atribuirse un amplio margen de apreciación a los órganos jurisdiccionales de instancia, ante los que se ha desarrollado la actividad probatoria relativa a la voluntad de las partes y a los hechos comitentes”.

En definitiva, tenint en compte l’anterior i les sentències del Tribunal Suprem de 6 de febrer de 2002 i de 21 de gener de 1992, no s’accepta el límit d’indemnització proposat pel club demandant: “por no respetar el límite normativo de dos meses de indemnización”.

Sobre si la indemnització s’ha de calcular sobre el salari informat en el darrer dels contractes subscrits entre les parts, s’indica que es un tema tractat en l’anterior sentència de la Sala d’1 de febrer de 2019, on es va tenir en compte les del Tribunal Suprem de 21 de gener de 1992 i 26 de març de 2014, la del TSJ Galicia de 5 de març de 2015 i una altra del propi TSJ de Cantàbria de 10 de gener de 2008, i de les quals es desprèn que: “la expresión años de servicio se refiere a todo el tiempo que las partes hayan permanecido ligadas, siendo irrelevante la existencia de contratos temporales”, motiu pel qual confirma el càlcul de la indemnització efectuat pel Jutjat social al no trobar la decisió ni errònia, ni il·lògica ni improcedent.