Indemnització a ciclistes professionals per extinció de contractes

STS de 26 de març de 2014 (Rec. 61/2013), en matèria d'esportistes professionals i de reconeixement d'indemnització a l'extinció dels seus contractes (article 49.1.c ET) sempre i quan el mateix no es prorrogui per voluntat de l'empresa.

La finalitat de la norma indemnitzatòria també té sentit a l'àmbit de l'esport professional en el qual es prohibeix la contractació indefinida però no les successives pròrrogues; d'altra banda, la indemnització es compatible amb la naturalesa jurídica de la relació laboral especial.

La sentència deriva d’un conflicte col·lectiu entre l’Asociación de Ciclistas Profesionales (ACP) i l’Asociación de Equipos de Ciclismo Profesional (AECP, la patronal). Els primers interpreten que és aplicable allò establert a l’article 49.1.c i disposició transitòria decimotercera de l’Estatut dels Treballadors (ET) en matèria d’indemnització i, en canvi, l’AECP entén que no perquè: a) en matèria d’extinció el RD 1006/1985 presenta una regulació tancada, b) la finalitat de la indemnització de l’ET és incompatible amb la naturalesa de la relació laboral dels esportistes professionals i c) la manca de regulació expressa d’aquesta indemnització quan el legislador va poder fer-ho.

L’Audiència Nacional va desestimar les pretensions de l’AECP mitjançant sentència de 16 de juliol de 2012 i el Tribunal Suprem la confirma amb la següent interpretació:

-Sobre la suficiència de la regulació del RD 1006/1985. La regulació d’aquesta norma no és completa o, com a mínim, no es tancada fins al punt d’impedir que pugui ser integrada per disposicions estatutàries de dret necessari compatibles amb la relació laboral especial. La regulació de la norma reglamentària especial és molt limitada i no va fixar cap tipus d’indemnització perquè en el moment de la seva aprovació no es preveien indemnitzacions pels contractes temporals (característica dels esportius). D’altra banda, si res impedeix que via conveni col·lectiu o contracte singular es poguessin preveure indemnitzacions: “tampoco puede entenderse excluyente de cualquier otra integración por aplicación supletoria del ET”.

-Sobre la finalitat de la indemnització. Es recorda que mitjançant el RD Llei 5/2001, de 2 de març, es va preveure una indemnització per als treballadors temporals i que d’acord amb l’article 6 del RD 1006/1985, la contractació d’esportistes professionals és una contractació a termini: “de duración determinada” tot i que admet pròrrogues. Dels objectius cercats pel legislador, el TS destaca, en atenció al cas, la d'atribució d’una major qualitat a la contractació temporal: “al dotarla de un resultado económico – la indemnización- que en alguna medida compensaba la limitación temporal del contrato de trabajo”.

-Sobre la compatibilitat de la indemnització amb la relació laboral especial, el TS fa seus els arguments de l’Audiència Nacional: “la indemnización se convierte en instrumento promocional de la prórroga contractual (las incentiva) y, en caso de no haver renovación contractual, supone una mejora en la calidad del empleo (facilita la transición entre contratos)”. En aquest apartat, el TS fa una consideració especial a una valoració de constitucionalitat basada en el principi d’igualtat atès que en cas de dubtes qualsevol interpretació requereix tenir en compte aquell principi. Estendre l’article 49.1.c de l’ET als esportistes professionals elimina una desigualtat de tractament en el procés de laboralització de les relacions laborals especials de treball. En el cas de l’esport, a més a més, cal tenir en compte que no tot són esportistes d’elit atès que la majoria són esportistes més humils els interessos dels quals estan més en la línia de l’estabilitat laboral i la llibertat contractual.