Improcedència de millora de prestació per incapacitat en aplicació de conveni

STSJ EXT, 52/2016, d’11 de febrer de 2016, sobre la improcedència d’una millora d’indemnització en aplicació de conveni a un ciclista accidentat que va obtenir una incapacitat permanent total.

Fets: El TSJ revisa una sentència del Jutjat Social núm. 2 de Badajoz en la qual es va desestimar una millora convencional (indemnització segons el Conveni Col·lectiu de Ciclisme Professional publicat en el BOE d’1 d’abril de 2010) de la prestació per incapacitat atès que no concorren els requisits previstos al conveni col·lectiu per a l’activitat del ciclisme professional (2010). El ciclista des de l’any 2014 tenia reconeguda una incapacitat permanent total derivada d’accident de treball  al trobar-lo l’organisme competent: “limitado para tareas que impongan requerimientos moderados a severos de ciclista profesional”.

La indemnització segons l’article 29 del conveni es negada pel club esportiu al considerar que no estava establerta pel grau que tenia reconegut. El Jutjat social accepta el criteri del club si bé estima una indemnització parcial com a millora de la prestació.

Decisió:

Quan a les millores de prestacions es recorda la STS de 23 de juliol de 2014 que reitera doctrina establerta en la STS de 20 de març de 1997 i la STS de 29 de desembre de 2004 on es va dir que: “las mejoras voluntarias de la acción protectora de la Seguridad Social ( artículos 191 a 194 de la Ley General de la Seguridad Social ) se rigen por los actos unilaterales del empleador, pactos o convenios o reglas que las hayan constituido, y son estos actos o pactos los que determinan el contenido y alcance de la mejora".

El Tribunal esmenta la fragilitat de l’article 29 del conveni perquè:  “el concepto (invalidez absoluta o permanente) para el que se establece la indemnización no es claro pues, aunque lo pudiera ser en el primer término (absoluta), que, como se verá, tampoco lo es tanto, no lo es en el segundo (permanente), porque éste pudiera comprender todos los supuestos de invalidez permanente reconocidos en nuestro ordenamiento y así lo pretende el demandante que alega que en el convenio anterior la indemnización de establecía para la "invalidez absoluta y permanente", lo que quiere decir que, al haberse sustituido el término "y" por el "o", se comprende, tanto la incapacidad permanente absoluta como todos esos otros grados, pero tampoco en esa interpretación la dicción del convenio es clara porque, entonces, no se ve la razón por la que se ha hecho mención expresa de la absoluta si después se quería comprender todos los grados sin exclusión”.

Malgrat l’anteriorment esmentat, el recurs es desestima. El criteri es fonamenta en:

a) el respecte a la decisió de l’òrgan jurisdiccional d’instància reconegut pel Tribunal Suprem en sentències com la de 29 de desembre de 2014: “la interpretación de los contratos y demás negocios jurídicos es facultad privativa de los tribunales de instancia, salvo que no sea racional ni lógica o ponga de manifiesto la notoria infracción de alguna de las normes que regulan la exegesis contractual”.

b) la previsió del núm.4 de l’article 9 del propi conveni que remet a la incapacitat permanent absoluta o gran invalidesa, amb la qual cosa es delimita l’abast de la millora, i

c) la inaplicació al cas del principi “in dubio pro operario (pro beneficiari)” que només és vàlid si la seva aplicació és conforme a les exigències de l’equitat, per a la interpretació de normes obscures, i un cop apurats (o en combinació) altres criteris hermenèutics legals i jurisprudencials que no es donen en el cas.