El control judicial de l'expulsió d'un soci d'una societat de caçadors

SAP (Toledo) 602/2016, de 15 de novembre, sobre expulsió d’un soci d’una societat de caçadors i l’abast del control judicial. Defectes en el procediment sancionador.

Objecte: Recurs de suplicació contra sentència de 5 de desembre de 2014 del Jutjat de primera instància núm.6 d’Illescas sobre nul·litat de resolució en expedient sancionador incoat per la societat de caçadors demandada.

Fets: El recurrent al·lega irregularitats a l’expedient sancionador (imputació genèrica de càrrecs, no citació a prova, no separació d’òrgans instructor i resolutori) i manca de concreció de la falta comesa a la resolució judicial recorreguda.

Decisió: Estimar el recurs i revocar la sentència recorreguda

Motivació: L’expedient té el seu origen en amenaces verbals a socis i directius i s’apliquen els articles 30, 31, 39 i concordants dels Estatuts de la societat de caçadors que tipifiquen la falta de “molt greu”. A més a més, se l’indica i recorda a l’infractor que com tenia un altre expedient sancionador obert s’agreuja la situació.

El sancionat nega els fets i indica que només va haver un debat amb els socis i directius per tal de clarificar el compliment d’una norma amb advertiment que de no complir-se amb la norma procediria al tancament d’un coto de caça. En relació amb l’anterior expedient sancionador (d’una altra junta directiva) diu que ha prescrit.

Sobre el reglament aplicable per a la tramitació de l’expedient sancionador, l’Audiència recorda que la societat de caçadors: “se rige por sus propios Estatutos, por la ley del deporte de Castilla La Mancha y sus disposiciones de desarrollo” i que no és d’aplicació el RD 1398/1993 per exclusió, entenen com ho fa la federació de caça que: el inequívoco carácter de asociación privada sin ánimo de lucro que ostentan los Clubs deportivos, queda plenamente incardinado en los cauces del derecho privado, doctrina confirmada por el Comité de Disciplina Deportiva que remite al derecho privado la resolución del problema relativo a la expulsión de un socio en seno de una persona jurídica privada. No obstant això, s’assenyala que: “admitido que tanto el TS como el TC reconocen a las asociaciones, dentro del derecho de autoorganización, la facultad de sancionar, dicha actividad no está exenta del control judicial”. Control que es pot estendre al procediment seguit per aplicar la sanció (inclosa la manca d’indefensió) i al contingut o fons del propi acord sancionador, en aquest darrer cas amb l’abast assenyalat pel Tribunal Constitucional (S-218/1988): “el control judicial de los acuerdos no consiste en que el Juez puede entrar a valorar, con independencia del juicio que ya han realizado los órganos de la asociación, la conducta del socio, sino en comprobar si existió una base raonable para que los órganos de las asociaciones tomasen la correspondiente decisión, y que el respeto al derecho de asociación exige que la apreciación judicial se limite con este punto a verificar si se han dado las circunstancias que puedan servir de base a la decisión de los socios”.

També, recorda l’Audiència, com el Tribunal Suprem: “ha entrado a conocer siempre que ha sido planteado, acerca de la validez de los acuerdos que sancionan el ejercicio de un derecho fundamental por el sancionado, como lo es derecho de expresar libremente sus opiniones en el seno de la asociación (SS. 30 octubre 1989 y 24 marzo 1992)”.

En aquest context, l’Audiència provincial entén que la decisió ha estat adoptada per òrgan competent (Junta directiva)i seguint el procediment establert (Estatuts). Quan al fons, limitat l’examen a l’existència o no de base raonable per adoptar l’acord sancionador (expulsió) tot i la tipificació de la conducta el problema és el de la seva constatació: “esto es, si los hechos que se imputan pueden quedar subsumidos en dichas faltes”. A la vista dels fets i la prova practicada (testifical), de la incongruència que d’ella resulta i dels fets que serveixen da fonament per a la incoació de l’expedient i la qualificació de falta molt greu que comporta l’expulsió, s’interpreta que: “el recurso debe prosperar por falta de rigor en la constatación de esos insultos, amenazas y coacciones” i, també que: “el tipo de falta muy grave previsto en el art 31 i ‘cualesquiera otras que perjudiquen directa o indirectamente y de forma grave al Club, a los socios o a la Junta Directiva’ igualmente, exige concreción de esa conducta, pues de otro modo la indefensión que se causa es evidente”.

Per tot això, es declara la nul·litat de l’expedient sancionador al considerar-se que: “la expulsión al socio con que el mismo se sanciona no se ajusta a la causa tipificada por el Estatuto por falta de rigor en el señalamiento del hecho que permite considerar su conducta incursa en la falta tipificada” i que: “la existencia de una base raonable para el acuerdo de expulsión, queda acreditado que no concurre”.