Dret a l'honor d'atleta i llibertat d'informació de medis

SAP (Palència) 122/2016, de 13 de juny, dret a l’honor d’esportista professional popular i llibertat d’informació de diferents medis de comunicació.

Recurs d’apel·lació interposat per l’atleta i directiva federativa contra la sentència d’instància. Es desestima.

Aquesta sentència és de gran interès pel compendi interpretatiu que en fa portant el debat més enllà dels drets fonamentals en lloc: veracitat de la informació i informació neutral són alguns dels temes comentats.

L’Audiència provincial parteix d’unes consideracions essencials i a l’efecte indica que: ”existeixen algunes dades objectives que no podem passar per alt, en ordre a valorar si en les informacions periodístiques objecte de litigi es va poder afectar i en quina mesura el bon nom, la fama, i el prestigi de la persona i esportista demandant o si tal afecció va derivar no tant de la informació en si mateixa considerada i de les seves dades essencials, sinó dels propis fets investigats pels cossos de seguretat i de la posterior "nota de premsa" de la Guardia Civil”.

Arriba a la conclusió que: “l’actuació dels mitjans de comunicació i dels periodistes demandats, en cap cas deriva d’una investigació periodística o de rumors o sospites, sinó que tota la informació litigiosa deriva d’una nota de premsa oficial del Ministeri de l’Interior i de la Guardia civil”. Investigació policial unida a una investigació judicial amb mesures significatives d’investigació como entrades i registres domiciliaris i intervencions telefòniques. L’origen essencial i nuclear de les informacions periodístiques no son fonts ignotes, ocultes o de dubtosa fiabilitat, sinó que són fonts clarament identificades, series i fiables (cossos de seguretat de l’Estat).

Indica, recordant la STS de 12 de gener de 2015, que, a més a més, la informació "prima facie" i en una primera consideració, tenia en sí mateixa un notori interès públic en ordre a configurar una opinió publica formada com a element bàsic d’un Estat Democràtic (art. 1 CE), i un especial interès tant per la matèria objecte d’informació, com per la intervenció de la recurrent en l’operació com a imputada (investigada) i detinguda, esportista i directiva federativa, de notòria projecció pública. D’altra banda, la informació es refereix a un tema de gravetat, tant en l’ordre esportiu com en el penal que és objecte d’una investigació judicial i policial amb impacte en l’opinió pública. Per això, considera que la persona a la qual es refereix la informació: “té un major deure de sotmetre’s a la difusió i fiscalització de la seva conducta por part dels mitjans de comunicació;”.

El Tribunal recorda que: “la protecció constitucional de les llibertats d’informació i d’expressió abasten un màxim nivell quan la llibertat es exercitada pels professionals de la informació mitjançant el vehicle institucionalitzat de formació de l’opinió pública que és la premsa, en amplia accepció (SSTC 105/1990, de 6 de juny , FJ 4, 29/2009, de 26 de gener , FJ 4)”. Criteri avui admès per l’article 11 CDFUE (Carta drets fonamentals UE).

Quan a la veracitat de la informació assenyala que: “en la ponderació entre la llibertat d’informació i el dret a l’honor, la veracitat ha d’entendre’s com el resultat d’una raonable diligència por part de l’informador per tal de contrastar la noticia d’acord amb pautes professionals ajustant-se a las circumstàncies del cas, encara que la informació, amb el transcurs del temps, pugui ser desmentida o no confirmada”. Per tant diu: “la veracitat de la informació no va adreçada a l’exigència d’una rigorosa i total exactitud, sinó a negar la garantia o protecció constitucional a qui, defraudant el dret de tots a rebre informació veraç, actua amb menyspreu de la veracitat i/o falsedat d’allò comunicat, de manera negligent e irresponsable (SSTS de 2 de desembre de 2013, rec nº 547/2010 , i 15 de gener de 2014, rec nº 897/2010 , ambdues esmentades a la de 13 de febrer de 2015, rec nº 1135/2013, amb cita de la doctrina del Tribunal Constitucional en SSTC 6/1988, 105/1990, 171/1990, 72/1990, 143/1991, 197/1991, 40/1992 , 85/1992, 240/1992 i 1/2005)”.

Per a la jurisprudència, el concepte de veracitat no coincideix amb el de la veritat d’allò publicat o difós, atès que quan la Constitució requereix que la informació sigui veraç no esta tant privant de protecció a les informacions que puguin resultar errònies com establint un deure de diligència sobre l’informador, a qui se li ha d’exigir que allò que transmet com a fets hagi estat objecte de previ contrast amb dades objectives (SSTS de 21 d’octubre de 2008, rec. núm. 651/2003 , i 24 de novembre de 2011, rec. núm. 1785/2009).

En el cas, l’afecció de l’honor de la recurrent no deriva de què els periodistes hagin fet presumpcions de dades o insinuacions, hagin acollit rumors o desvirtuat una informació objectiva o substituït la nota de premsa por la seva pròpia consideració o alterat les circumstàncies essencials de la informació; sinó que la informació deriva de les dades i fets assumibles que van afectar a la recurrent al veure’s imputada en diligències policials i judicials per fets d’especial rellevància i notorietat. I s’indica que: “no es precisa una exactitud absoluta entre la realitat i allò que es manifesta, essent admissibles inexactituds o errors que no siguin substancials en el contingut de la noticia, motiu pel qual és suficient una diligència en la cerca de la veritat encara que no s’hagi assolit amb exactitud (SSTC 192/1999 i 297/2000 i SSTS d’11 d’octubre de 2013, rec nº 1704/2010 , i 6 de març de 2013, rec nº 1032/2011).

També, el tribunal tracta la informació neutral i a l’efecte indica que: “el Tribunal Constitucional en sentència núm. 53/2006 , (FJ 8 –que remet a les SSTC 54/2004, FJ 7 , i 76/2002 , FJ 4-) ha declarat que per poder parlar de reportatge neutral, han de concórrer els següents requisits: a) L’objecte de la noticia ha de ser declaracions que imputin fets lesius de l’honor, que han de ser, com a tals declaracions, noticia i han de posar-se en boca de persones determinades responsables d’elles (SSTC 41/1994, FJ 4 , i 52/1996 , FJ 5). NO hi ha el reportatge neutral quan no se determina qui va fer les declaracions (STC 190/1996 , FJ 4 b); i b) El mitjà informatiu ha de ser mer transmissor de les declaracions, limitant-se a narrar-les sense alterar la importància que tinguin en el conjunto de la noticia (STC 41/1994 , FJ 4). No hi ha reportatge neutral si es reelaborada la la noticia (STC 144/1998 , FJ 5). Es cerca la veritat objectiva de l’existència de les declaracions i la fidelitat al seu contingut i, en aquest casos, el mitjà ha de ser exonerat de responsabilitat.

En el cas, es considera que la informació litigiosa, tot i no arribar amb exactitud a la categoria de reportatge neutral, es proper, atès que deriva d’informació oficial i fiable del Ministeri de l’Interior.

Sobre la llibertat d’informació, l’Audiència Provincial, assenyala que: “adquireix una gran rellevància quan esta en joc la gestió dels assumptes públics, perquè la informació al respecte, a més de licita, resulta necessària per fer efectiu el dret dels ciutadans a conèixer com es governen aquesta assumptes, sense ser un obstacle el fet que els afectats siguin particulars implicats i des del moment que consti la prèvia publicació de noticies respecte de l’existència d’un procediment penal que pot afectar-los i amb independència de la condició processal que assumeixin (STS de 30 de juliol de 2014, rec nº 2773/2012).

En el cas analitzat, el tribunal, interpreta que ha de prevaldre el dret a la informació sobre una persona de notòria rellevància pública quan la informació es refereix a un fet rellevant de transcendència pública i amb fonament en fonts policials fidedignes, objectives i explícites. Fets, a més abundor, derivats de la pròpia actuació de la recurrent i no d’invencions arbitraries o de referencies a rumors o que manquin de fonament informatiu i sense que es sobrepassi el fi informatiu donant-li un matis injuriós, denigrant o desproporcionat que excedeixi l’àmbit del dret a la informació (SSTC 112/2000, de 5 de maig; 99/2002, de 6 de maig; 181/2006, de 19 de juny; 9/2007, de 15 de gener; 139/2007, de 4 de juny i 56/2008, de 14 de abril, i SSTS 18 de febrer de 2009, rec n.°1803/2004, 17 de juny de 2009, rec n.° 2185/2006).