Violència amb lesions amb ocasió d'un partit de futbol entre menors d'edat

STSJ Madrid núm. 161/2019, de 29 de juliol, que confirma una sentència de condemna per delicte de lesions amb ocasió d’un partit de futbol de lliga juvenil

Objecte: recurs d’apel·lació contra sentència de l’Audiència Provincial de Madrid (AP Madrid) de 10 de desembre de 2018 que va condemnar a diferents persones per uns delictes de lesions amb ocasió d’un partit de futbol de la lliga juvenil.

Fets: En el curs d’un partit de futbol organitzat per la Federació Madrilenya de Futbol a l’any 2016 i a pocs minuts per a la seva finalització: “se inició una discusión en las gradas entre los seguidores de ambos equipos, profiriéndose insultos cruzados, lo que derivó en la invasión del campo por parte de los seguidores”. Una de les persones que va entrar en el terreny de joc, familiar d’un jugador, es va encarar amb un jugador de l’equip contrari i el va donar un cop de puny a la cara: “causándole lesiones consistentes en contusión nasal que precisaron para su curación de una primera asistencia facultativa, requiriendo tres días impeditivos para sus actividades habituales hasta alcanzar la sanidad”. El pare del jugador va intentar auxiliar-lo i també va rebre un cop de puny patint: “fractura triple de mandíbula e hipoestesia de la rama V3, mandibular del nervio trigémino. Para su curación precisó de tratamiento quirúrgico consistente en cirugía maxilofacial, reducción de fractura con osteosíntesis”.

En el decurs dels fets, altres persones van ser colpejades per d’altri generant-se més lesions d’importància.

L’AP de Madrid en la seva sentència estableix les condemnes oportunes ajustades a les lesions comeses i les responsabilitats derivades (presó, inhabilitació e indemnitzacions). Els condemnats apel·len la sentència invocant diferents causes com la manca de prova de càrrec suficient i l’error en l’aplicació del Dret.

Decisió: Desestimació dels recursos

Motivació: Pel que fa a la insuficiència de prova de càrrec, el TSJ considera que per a desvirtuar la presumpció d’innocència es requereix que: “se aporte a la causa prueba de cargo, regularmente traída a la misma, con aptitud para servir a tal fin y sujeta a los principios de contradicción, inmediación, publicidad y oralidad”. En el cas la prova s’ha subjectat als requisits esmentats atès que: “la prueba de cargo principal, que ha tenido en cuenta el tribunal a quo, está constituida por la declaración de las víctimas, así como por la documental obrante en autos y especialmente, dentro de ésta, la médica y los informes médico forenses. También ha examinado la testifical del instructor del atestado y de un agente de policía y del árbitro del partido de futbol”, i, a més abundor diu que: “la prueba se ha practicado y valorado en el plenario, con sujeción a los principios señalados”.

Pel TSJ, la prova de càrrec no ha estat desvirtuada per la de descàrrec i en la valoració de cadascuna de les proves hi ha motivació correcta i suficient.

La sentència tracta la identificació de l’autor de les lesions, especialment mitjançant els sistemes de reconeixement fotogràfic, en roda i en el plenari i, a l’efecte, observa diferents sentències del Tribunal Suprem (TS), com les de 29 de maig de 2013, 30 de novembre de 2014 o 28 de març de 2012, entre d’altres. En el curs de l’anàlisi, s’indica que: “estamos ante un partido de futbol de categorías inferiores, con dos equipos de jugadores jóvenes. Es normal y casi desde la experiencia de quien ha tenido que acompañar a un hijo a este tipo de actividades extraescolares, obligado, que a la celebración del partido acudan padres, familiares y amigos, además de otros aficionados. En un momento dado se organiza una viva protesta por alguna decisión arbitral cuestionada, un lance del juego desafortunado o la mala perspectiva del resultado deportivo ambicionado por las aficiones, que deriva en una tangana, lo que por desgracia no es infrecuente, con invasión del campo por la gente de las gradas más ‘motivada’, no siempre puestos en el arte de la dialéctica y sí más en otro tipo de argumentos-fuerza”.

En relació amb el cas, es considera que: “la prueba de reconocimiento fotográfico (de valor limitat a les diligències d’investigació) no ha condicionado el reconocimiento efectuado en el plenario, por lo que en definitiva, éste produce plenos efectos como prueba, enmarcada en la testifical ofrecida por los testigos y apreciada por el Tribunal a quo desde la inmediación que privilegiadamente le alcanza”.

Sobre l’aplicació de l’article 150 del codi penal per manca de pràctica de prova per determinar la concurrència del tipus agreujat de lesions, perquè la part recurrent diu que no hi ha declaració de deformitat per part dels metges forenses, El TSJ assenyala que el terme previst en el codi penal és un concepte axiològic que correspon valorar i declarar al tribunal i a l’efecte es recolza en diferents sentències del TS, per considerar que: “es claro que el tribunal a quo ha apreciado, desde su inmediación, la concurrencia de las tres notas características en las cicatrices del testigo, que señalaba la doctrina jurisprudencial: irregularidad física, permanencia y visibilidad”.