La limitació de jugadors de basquet en formació

SAN, de 30 de novembre de 2017 (rec. 430/2014), sobre la limitació del nombre de jugadors en formació dintre de les plantilles professionals

Objecte: recurs interposat per l’Associació de Jugadors de Bàsquet Professionals (ABP) contra resolució del president del CSD

Fets: El 19 de juliol de 2011, la Federació  Espanyola de Bàsquet (FEB), l’Associació de Clubs de Bàsquet (ACB) i l’ABP van signar un acord sobre el marc d’elegibilitat de jugadors per a la Lliga ACB. En aquest acord es va recollir que el nombre mínim de jugadors en formació era de quatre (4) per a plantilles d’onze (11) jugadors i de cinc (5) per a plantilles de dotze (12).

El 16 d’abril de 2014, la Comissió Europea va emetre un dictamen fent un advertiment sobre la possible discriminació indirecta de l’acord atesa la dificultat real de mobilitat pels jugadors en formació procedents d’altres Estats.

El 16 de juliol de 2014, el president del Consejo Superior de Deportes (CSD) havia adoptat una resolució fixant altres límits al número mínim de jugadors de formació en les plantilles esportives que participaven en competicions oficials d’àmbit estatal en la modalitat de bàsquet (3 i 4, respectivament). La resolució és l’objecte del recurs on es demana la seva nul·litat en base a consideracions de nul·litat de ple dret (p.e. l’existència de l’acord) i d’anul·labilitat (p.e. que el CSD pot establir criteris però no organitzar les lligues professionals).

Decisió: Desestimar el recurs

Motivació: l’AN informa que la recurrent: “estructura su demanda entorno a la idea de que la Administración equivocó la técnica seguida para adecuar el acuerdo de 2011 a las exigencias de la Comisión Europea, pues en lugar de haber adoptado los procedimientos de revisión de las actuaciones administrativas, se decantó por la revocación de actos declarativos de derechos, sin que el Presidente del CSD tuviera habilitación legal concreta para proceder en la forma en que lo hizo”.

No comparteix el raonament. Diu que: a) el dictamen de la Comissió Europea no era vinculant però la previsió d’una presumpte vulneració de la igualtat de tracte als treballadors va suscitar preocupació i la necessitat de trobar una solució per corregir la situació, b) que el CSD és, en darrera instància, l’òrgan que ha de vetllar per l’efectiva aplicació de la Llei de l’Esport i c) que l’article 28.1 del RD 1835/1991 preveu la competència compartida de FEB, ACB i ABP per organitzar les competicions i  “la determinación del número de jugadores con que puede contar cada club constituye un elemento fundamental de la organización”.

Malgrat això, observa que les parts, essent conscients i havent-se creuat multitud de correus electrònics i cartes, no van arribar a un acord per ajustar-se a les exigències de la Comissió Europea la qual en el seu dictamen va donar un termini de dos mesos a l’efecte. En aquesta situació i observant que la recurrent abans de la decisió del CSD no va remetre cap proposta de solució malgrat haver estat sol·licitada, considera que: “concurren, sin género de dudas, las excepcionales circunstancias a las que se refieren la DA segunda del RD 1835/1991, que permite al CSD establecer mediante resolución el número de jugadores extranjeros, y por asimilación los de jugadores en formación”.

Per això, es considera que el president del CSD va actuar correctament  dictant la resolució recorreguda amb suport legal en al DA segona del RD 1835/1991.