Ausència de relació laboral en les tasques de una assistent tècnica de la federació de futbol

Andalusia 2421/2017, de 7 de setembre, sobre la incompetència de la jurisdicció social per l’extinció de les funcions d’una vocal d’una delegació territorial de la Real Federació Andalusa de Futbol

Objecte: recurs de suplicació contra sentència del Jutjat social de Huelva núm.2 que va declarar la incompetència de la jurisdicció social per conèixer d’una demanda per comiat en la Federació de Huelva de Futbol.

Fets: La Real Federación Andaluza de Futbol (RFAF) és una entitat associativa de dret privat amb personalitat jurídica pròpia i plena capacitat d’obrar per al compliment de les seves finalitats i jurisdicció en assumptes de la seva competència. Disposa de patrimoni propi i no té ànim de lucre i s’organitza en delegacions provincials coincidents amb les circumscripcions provincials que no tenen personalitat jurídica pròpia i que exerceixen funcions consultives, de representació o delegades per la RFAF.

L’actora era vocal de la Junta Directiva de la delegació de la RFAF en Huelva i s’encarregava, en concret, del futbol femení i del futbol sala (relacions directes, organització de competicions, assistència a reunions, etc.). En l’exercici de la seva activitat no estava subjecte a horari preestablert ni a control d’assistència i gaudia d’independència i autonomia en la matèria assignada. Percebia 500€/mes com a compensació per despeses de desplaçament i dietes.

El mes de setembre de 2014 deixa de prestar les funcions per decisió del president de la delegació i entenen  això com a comiat va presentar papereta de conciliació i demanda judicial. La sentència dictada pel jutjat social va considerar una manca de competència de la jurisdicció social la qual cosa és l’objecte del recurs de suplicació.

Decisió: Desestimar el recurs

Motivació: Diu el Tribunal, seguint al Tribunal Suprem, que la fixació de la competència és una qüestió d’ordre públic processal que ha de ser resolta amb plena llibertat sense subjecció als motius del recurs i sense dependència dels límits dels fets provats de la sentència d’instància.

La reclamant pretén una modificació dels fets provats que no se li concedeix perquè en relació amb la data de nomenament: “con base en una testifical, cuya valoración no es arbitraria o ilógica, no procede revisarse por causa de que no conste tal nombramiento documentalmente acreditado” i, a més a més, per manca de justificació de la transcendència de la revisió o per manca de prova.

Pel que fa a la consideració de laboral de la relació entre actora i demandada, es recorda la doctrina unificada sobre la qualificació d’una relació com a laboral que es considera resumida en la STS de 25 de març de 2013 de la següent forma:

A) La naturaleza jurídica de las instituciones viene determinada por la realidad del contenido que manifiesta su ejecución, que debe prevalecer sobre el nomen iuris que errónea o interesadamente puedan darle las partes, porque: “los contratos tienen la naturaleza que se deriva de su real contenido obligacional, independientemente de la calificación jurídica que les den las partes; de modo que a la hora de calificar la naturaleza laboral o no de una relación debe prevalecer sobre la atribuida por las partes, la que se derive de la concurrencia de los requisitos que determinan la laboralidad y de las prestaciones realmente llevadas a cabo”.

B) Aparte de la presunción «iuris tantum» de laboralidad que el art. 8.1 ET ( RCL 1995, 997 ) atribuye a la relación existente entre quien presta un servicio retribuido y quien lo recibe, el Estatuto, en su art. 1.1, delimita, desde el punto de vista positivo, la relación laboral, calificando de tal la prestación de servicios con carácter voluntario cuando concurran, además de dicha voluntariedad, tres notas puestas reiteradamente de manifiesto por la jurisprudencia, cuales son: “la ajenidad en los resultados, la dependencia en su realización y la retribución de los servicios”.

En el cas, el TSJ no aprecia la concurrència de les notes esmentades en la relació entre les parts perquè a la vista de la forma en què es desenvolupava l’activitat de l’actora: “mal se puede sostener que la actora prestara servicios retribuidos en régimen de autonomía y dependencia respecto a la demandada”.